Llum

Començares el curs com una caragoleta, envoltada de companys, nous reptes i molts de somriures. De sobte però, la closca de la caragoleta va anar canviant les seves particularitats físiques, sense deixar l’essència del que era, una caragoleta  plena d’il·lusions.

Aquella metamorfosi durà uns mesos, unes setmanes en què tots esperàvem quelcom que ens ajudàs a entendre aquells canvis tan ràpids i àgils. No hi hagué discerniment per comprendre la transformació, sols resignació. I així, dia a dia, com una crisàlide digna de les belleses més divines, ens ensenyares el teu resultat definitiu, emmudint tots els que han estat amb tu, tots aquells que t’estimam, et coneixem: llum.

Més enllà de les paraules hi ha els sentiments. Avui, complexos, nuats dins un eixam d’incongruències. Però hi ha la teva llum.

Amb més força que mai, brilles.

Amb la il·lusió de saber que seràs sempre un dolç somriure per a la teva família, per als teus companys, per als teus mestres…

Amb el coratge de sentir la vida sense tu, tot i saber que sempre estaràs aquí, al nostre coret.

Perquè ets la llum que brilla, blanca, pura i amb força.

Descansa, dolça caragoleta.

Descansa, Paula.